Sobre instints animals i tolerancia

En fred diu: “Jo no me consider catalanista ni independentista ni nacionalista. I quan dic que no me consider nacionalista vull dir que no ho soc ni respecte a Espanya ni respecte a Catalunya. Jo som menorquí i au”. I si açò es exactament lo que jo dic! Dic que aquest sentiment que tu tens es sa manifestació d’un instint biològic que te impulsa a sentir-te més identificat i proper amb sa teua “tribu” o sa “manada”, o lo que li vulguis dir. Esta clar que sa societat actual no se estructura en torn a manades ni tribus així que aquest instint s’ha hagut de adaptar de diferents maneres. Però en es fons persisteix sa mateixa necessitat de sentir-se part de algun grup.

Hi ha una anècdota molt bona que il·lustra perfectament açò que vull dir. Va passar durant es rodatge de sa primera versió de “El planeta de los simios”. Evidentment, una de ses coses més complicades de aquesta pel·lícula van ser ses esgotadores hores que havien de passar els actor en es set de maquillatge. Es per açò que quan aturaven per nar a sa cafeteria i fer un mos, ningú no se llevava es vestit de monea. Si te’n recordes, en aquesta pel·lícula ni havia varios tipus diferents de simis. Pues be, en aquests moments d’esbarjo era curiós veure com s’ajuntaven espontàniament els actors amb un mateix tipus de disfressa.

Estem programats genèticament per sentir amor cap a tot el que es similar a lo que creim que ens defineix. Ja sigui una llengua, un color de pell, una cultura, una disfressa de monea, una idea política o es color des cagarros que fotem. I aquest és, per jo, es tipus d’amor més miserable i egoista que hi ha. Ja que no estimem els altres realment, sinó que estimem lo que hi ha en els altres que ens recorda a noltros mateixos. “Com més t’assemblis a jo més t’estim. I si tu no pertanys a sa meua tribu però puc trobar punts en comú... bueno, provaré de acceptar-te un poquet, però no promet res!”

Però lo pitjor arriba quan, per un motiu o un altre, deixem de veure punts en comú i nomes aconseguim veure ses diferencies. I, és curiós, açò sol passar amb qui tenim més a prop. Serà que no sempre “el roce hace el cariño” : “Puigcercos gilipollas!!!” diuen a la cope, “Putos moros” diuen els fachas,”English go home” dieun els escocesos, “sucios tutsis” diuen els hutus, “puto españolito” diuen per es foro...

Per sort també posseïm un qualitat molt menys bèstia que ens pot salvar de tota aquesta animalada: Sa tolerància. Però aquesta no ens ve de sèrie, s’ha d’aprendre i treballar. I que ràpid clamem perquè els altres siguin tolerants amb noltros i que fàcil és ser tremendament tolerant amb sa gent que pensa com noltros! Però, per descomtat, açò te poc que veure amb sa Tolerància amb majúscula. Aquesta ha de ser difícil, ha de requerir un esforç. Per sort vivim a un país on un grup de gent pot escriure un “Manifiesto por una lengua comun” i ningú no els fotrà a sa presó. I, desprès, pots nar tu i fer una manifestació en contra i tampoc no et moldran a garrotades. Com deia un filòsof “No estic d’acord amb tu però lluitaré fins la mort perquè ho puguis dir”. Quin dret te ningú a dir-li a Puigcercos que no se pot sentir alemany avans que espanyol? I quí li pot dir a en Rafa que no s’ha de sentir tot lo espanyol que li surti des collons? Quí li narà a dir al Sr. Vanrell que no se pot sentir tutsi?

Per acabar, i ja era hora, una cita d’en Montesquieu (Putu gabacho!):

“Si yo supiese algo que me fuese útil y que fuese perjudicial a mi familia, lo expulsaría de mi espíritu. Si yo supiese algo útil para mi familia y que no lo fuese para mi patria, intentaría olvidarlo. Si yo supiese algo útil para mi patria y que fuese perjudicial para Europa, o bien que fuese útil para Europa y perjudicial para el género humano, lo consideraría como un crimen, porque soy necesariamente hombre mientras que no soy francés más que por casualidad.”