Darrerament he tornat a visitar es blog que vaig cofundar i que darrerament tenia una miqueta abandonat. He estat llegint es 3 nous articles que s'han escrit des de sa meva darrera entrada i un d'ells m'ha inspirat a escriure sobre un nou tema de debat.
Deia es senyor Buñuel que ell ha treballat tant a s'empresa pública com a sa privada i que sap com funcionen totes dues. Amb ses seves paraules deduesc que ell, com casi tothom, està molt més a favor de sa privada que de sa pública. Bé, jo no estic aquí per a defensar a sa pública (si, aquest Fredo ara defensarà lo seu perque és un funcionari chupatintas i tal i qual....) No, no vaig per aquí. Símplement vull fer un parell de comentaris i reflexions.
De s'empresa pública se'n critica que sa gent que hi fa feina no s'esforça com s'hauria d'esforçar com a consequència de que ja tenen es sou segur i que ningú no els pot fotre fora de sa feina si no rendeixen com haurien. Doncs bé, en aquesta afirmació hi ha dues coses que s'haurien de comentar: sa primera d'elles és que amb aquesta reflexió queda suposat de forma implícita que a sa empresa privada açò no passa. Que allà sa gent fa feina i s'hi deixa sa pell per a que es jefe n'estigui molt content i tal i qual. ¡¡ I una merda com un piano !! Tots coneixem gent que tot i fer feina a una empresa privada, no fa sa feina que hauria de fer i només rendeix a es 100% quant es jefe pulula per allà devora i quan no hi és perd uns quants minuts diaris llegint es correu, mirant es diari per internet o petant sa xerradeta amb es des costat. Evidentment d'aquests també n'hi ha a sa privada. Per tant,
1 a 1. Sa segona cosa que s'hauria de comentar sobre sa frase, és que sa gent es pensa que a s'empresa pública te pots estar tocant es collons tot lo que vulguis i fer coses mal fetes sense que te pugui passar res. Per segona vegada, ¡¡I una merda com un piano!! Tot i pertanyer a s'empresa pública, te poden obrir expedients i, si fa falta, expulsar-te des cos. Sense anar més enfora, a nes meu institut aquest any passat van fotre fora a dos professor per "comportaments poc adequats". També tenim inspectors que mos vigilen i que mos fan fer ses coses com cal. Per tant, 2 a 2.
Mirau, sa cosa és molt més fàcil de lo que sembla. Si tú ets una persona que té tendència a tocar-se es collons a sa feina i a no ser responsable, ho faras igual de malament estiguis a sa privada que a sa pública. Lo que passa és que a sa pública a lo millor es que no fan lo que han de fer possiblement no se n'amaguen tant com a sa privada. Però passa a ses dues bandes. A lo millor es tiu o sa tia que fa feina a hisenda te farà mala cara mentre te serveix i tu ho notaràs facilment. A sa privada, ho faran més disimuladament.
Jo he anat a fer feina amb dècimes de febre i estic a sa pública. Tenc amics que no han anat a fer feina sense cap dècima de feina i estan a sa privada. "En todos sitios cuecen habas".
Finalment, i per acabar ja amb aquest extens article, comentaré es tema de ses ventatges de fer feina per s'empresa pública: més dies de permís per temes de paternitat, més ventatges pes temes de sanitat, més facilitats a s'hora de cobrar es 100% des sou en casos de baixes poc prolongades,.... tot lo que vulgueu. Però açò no és que noltros seguem uns fills de puta enchufats que se mos tracta com si fossin déus. No senyor. Lo que passa és que es fills de la gran puta des amos de s'empresa privada putetgen a es seus treballadors privant-los d'aquests privilegis que es mereix qualsevol treballador honrad. Per tant, no és que noltros aniguem avançats, lo que passa és que s'empresa privada va atrassada que lo flipes. Mirau sinó a molts paisos europeus més avançats que noltros i comparau ses seves condicions laborals amb ses nostres.
Bé, esper que después de sa meva exposició, almenys hagi fet reflexionar a algú i que s'hagi fet net un poc s'imatge des puto funcionari vago que no fot pelada i que es toca es collons. A cas no es toca es collons s'encarregat d'una simple fàbrica a costelles des pobres currants que estan en una cadena de fabricació!!
Finalment, 3 a 3, 4 a 4, i tant com en vulgueu.
Muy señores mios, vos estim a tots
jueves, 27 de noviembre de 2008
lunes, 13 de octubre de 2008
Proxenetas de Pachamama
Si abre usted la Biblia y busca en el primer libro del pentateuco –esto es, el Génesis- no tardara en encontrar la siguiente exhortación que Iahvé hace al hombre, recién salido de un montón de barro: “Procread y multiplicaos, y henchid la tierra; sometedla y dominad sobre los peces del mar, sobre las aves del cielo y sobre los ganados, y sobre todo cuanto vive y se mueve sobre la tierra.” Y el hombre se lo creió. No solo por ser palabra de Dios, sino que, además, le convenía bastante y le dejaba en muy buen lugar…
Es más, nos lo creímos tanto y tan bien que, hoy en día, no es fácil encontrar un concepto que haya echado raíces tan profunda y sólidamente en la forma que tenemos de entender el mundo. Y que más haya larvado nuestra forma de interactuar con él.
Podríamos disculpar a nuestros padres. Pues, hasta hace bien poco, históricamente hablando y salvando honrosas y contadas excepciones, el único instrumento que poseíamos para acercarnos a la realidad en mayúsculas era el camino de la fe, de la verdad revelada, indiscutible y sacrosanta: Una autoridad superior nos dejaba claro quienes éramos, que lugar ocupábamos en el orden divino, que reglas había que seguir y donde acabaríamos al final. Y, como esta supuesta “autoridad superior” era, en el mejor de los casos, un chalado con ínfulas de grandeza -que siempre los habrá habido-, nos explicaba que (mira qué casualidad) habíamos nacido en el mismísimo centro del universo, que éramos los campeones de la creación, que teníamos pleno derecho a dispones como nos diera la gana del resto de ella y que, si seguíamos sus normas, al morir iríamos de cabeza a algún paraíso surcado de ríos de leche y miel rebosante de serafines o vírgenes, según el gusto. Puestos a inventar…
Sin embargo, en la actualidad, no hay disculpa posible. Pues hoy, en nuestro rincón del mundo al menos, algunas cosas han cambiado. Los viejos dogmas nos parecen cuentos sacados de “El señor de los anillos”. Y la ciencia, por fin, se ha impuesto y ha tomado el relevo a las religiones a la hora de responder preguntas. Pero resulta ser un arma de doble filo. Ya que, cuanto más nos eleva sobre las tinieblas de la superchería, más nos enfrenta a nuestra propia insignificancia. Gracias a ella comenzamos a intuir como surgió este Universo, sabemos que caminamos sobre un minúsculo orbe perdido y muy alejado del centro de una inmensidad cósmica impenetrable. Y sabemos que, aunque nos cueste asimilarlo , el homo sapiens, lejos de ser el dueño y señor de la creación por imperativo divino, no es más que un primate con un gran éxito evolutivo, un gran cerebro y un gran ego. Una pieza más –aunque la ilusión del día a día nos haga pensar lo contrario- en el descomunal mecanismo que es la biosfera. Una pieza que se ha salido de su sitio y amenaza con desestabilizar todo el invento.
Triste es que, aun sabiendo todo esto, siga resonando en nuestra mente el eco de aquellas viejas palabras, “sometedla y dominad…” Y que continuemos actuando como si de verdad fuera así.
Como si tuviéramos todo el derecho a destruir un bosque entero para satisfacer intereses comerciales de algún tipo; a detener o desviar un rio a nuestra conveniencia; A llevar al borde de la extinción –cuando no a la extinción misma- a las especies que nos queremos comer, a las que queremos mutilar (léase pieles, cuernos, colmillos,…) o, simplemente, a las que nos molesta tener cerca. No nos sonrojamos a la hora de hacer desaparecer nuestros residuos vertiéndolos en ríos o mares, lanzándolos a la atmosfera o enterrándolos en la tierra. Por desgracia aquí hay que colocar un largo y triste etcétera.
Todo porque creímos ser los amos de la tierra. Y, como tales, podíamos usarla, estrujarla y retorcerla a nuestro antojo.
Pero no todos los pueblos han sufrido siempre esta ceguera. Incluso antes del auge de la ciencia, las tradiciones de algunos pueblos nos hablaban de un hombre mucho más humilde frente a la naturaleza. El jefe de la tribu amerindia Suquamish, en una famosísima carta al “Gran jefe blanco de Washington”, le decía: “…El hombre no ha tejido la red de la vida. Sólo es uno de esos hilos y está tentando a la desgracia si osa romper esa red. Todo está ligado entre sí como la sangre de una familia. Si ensuciáis vuestro lecho cualquier noche moriréis sofocados por vuestros excrementos…” Esta gente consideraba a la tierra su madre. La madre Naturaleza. La pachamama de los viejos pueblos andinos.
Pero ellos perdieron la guerra. Y quien la ganó, nunca creyó que la tierra fuera su madre. La considera algo muy distinto.
Es más, nos lo creímos tanto y tan bien que, hoy en día, no es fácil encontrar un concepto que haya echado raíces tan profunda y sólidamente en la forma que tenemos de entender el mundo. Y que más haya larvado nuestra forma de interactuar con él.
Podríamos disculpar a nuestros padres. Pues, hasta hace bien poco, históricamente hablando y salvando honrosas y contadas excepciones, el único instrumento que poseíamos para acercarnos a la realidad en mayúsculas era el camino de la fe, de la verdad revelada, indiscutible y sacrosanta: Una autoridad superior nos dejaba claro quienes éramos, que lugar ocupábamos en el orden divino, que reglas había que seguir y donde acabaríamos al final. Y, como esta supuesta “autoridad superior” era, en el mejor de los casos, un chalado con ínfulas de grandeza -que siempre los habrá habido-, nos explicaba que (mira qué casualidad) habíamos nacido en el mismísimo centro del universo, que éramos los campeones de la creación, que teníamos pleno derecho a dispones como nos diera la gana del resto de ella y que, si seguíamos sus normas, al morir iríamos de cabeza a algún paraíso surcado de ríos de leche y miel rebosante de serafines o vírgenes, según el gusto. Puestos a inventar…
Sin embargo, en la actualidad, no hay disculpa posible. Pues hoy, en nuestro rincón del mundo al menos, algunas cosas han cambiado. Los viejos dogmas nos parecen cuentos sacados de “El señor de los anillos”. Y la ciencia, por fin, se ha impuesto y ha tomado el relevo a las religiones a la hora de responder preguntas. Pero resulta ser un arma de doble filo. Ya que, cuanto más nos eleva sobre las tinieblas de la superchería, más nos enfrenta a nuestra propia insignificancia. Gracias a ella comenzamos a intuir como surgió este Universo, sabemos que caminamos sobre un minúsculo orbe perdido y muy alejado del centro de una inmensidad cósmica impenetrable. Y sabemos que, aunque nos cueste asimilarlo , el homo sapiens, lejos de ser el dueño y señor de la creación por imperativo divino, no es más que un primate con un gran éxito evolutivo, un gran cerebro y un gran ego. Una pieza más –aunque la ilusión del día a día nos haga pensar lo contrario- en el descomunal mecanismo que es la biosfera. Una pieza que se ha salido de su sitio y amenaza con desestabilizar todo el invento.
Triste es que, aun sabiendo todo esto, siga resonando en nuestra mente el eco de aquellas viejas palabras, “sometedla y dominad…” Y que continuemos actuando como si de verdad fuera así.
Como si tuviéramos todo el derecho a destruir un bosque entero para satisfacer intereses comerciales de algún tipo; a detener o desviar un rio a nuestra conveniencia; A llevar al borde de la extinción –cuando no a la extinción misma- a las especies que nos queremos comer, a las que queremos mutilar (léase pieles, cuernos, colmillos,…) o, simplemente, a las que nos molesta tener cerca. No nos sonrojamos a la hora de hacer desaparecer nuestros residuos vertiéndolos en ríos o mares, lanzándolos a la atmosfera o enterrándolos en la tierra. Por desgracia aquí hay que colocar un largo y triste etcétera.
Todo porque creímos ser los amos de la tierra. Y, como tales, podíamos usarla, estrujarla y retorcerla a nuestro antojo.
Pero no todos los pueblos han sufrido siempre esta ceguera. Incluso antes del auge de la ciencia, las tradiciones de algunos pueblos nos hablaban de un hombre mucho más humilde frente a la naturaleza. El jefe de la tribu amerindia Suquamish, en una famosísima carta al “Gran jefe blanco de Washington”, le decía: “…El hombre no ha tejido la red de la vida. Sólo es uno de esos hilos y está tentando a la desgracia si osa romper esa red. Todo está ligado entre sí como la sangre de una familia. Si ensuciáis vuestro lecho cualquier noche moriréis sofocados por vuestros excrementos…” Esta gente consideraba a la tierra su madre. La madre Naturaleza. La pachamama de los viejos pueblos andinos.
Pero ellos perdieron la guerra. Y quien la ganó, nunca creyó que la tierra fuera su madre. La considera algo muy distinto.
miércoles, 1 de octubre de 2008
Temps d'espera
Es sofà. Sa tele encesa. As costat, sa lluna plena sosté es petit inquilí cap per avall. Mentrestant, cossetes com pessigolles dibuixen es compte enrere d'un nou petit big-bang. Tic Tac Tic Tac......
miércoles, 24 de septiembre de 2008
¿Cambio histórico o más de lo mismo?
Parafraseando a winston churchil (él se refería a los sistemas de gobierno): El capitalismo es el peor sistema económico diseñado por el hombre, si exceptuamos a todos los demás. Es cierto que en su concepción puede resultar brillantísimo e, incluso, bello. Un sistema en el que todos los actores –empresario, trabajadores y consumidores- se mueven por su propio interés, comportándose de manera egoísta. Y, sin embargo, el resultado final acaba siendo el bien común. Un mecanismo que, en teoría, se regula a si mismo. Es algo que casi parece orgánico. No obstante está claro que, en su aplicación real, algo falla-el golem se revuelve y le echa las manos al cuello a su creador-. Pero no solo ahora, cuando en el primer mundo, vemos peligrar nuestra burbuja de bienestar –aquí la crudeza del capitalismo se dulcifica gracias a las políticas sociales-, sino desde siempre. Algo debe fallar, digo, en un sistema que fabrica monstruos como las corporaciones, despiadadas maquinas de acumular capital y consumir recursos, o que permite que el 40% de la riqueza mundial esté en manos de 225 personas mientras que 1200 millones viven en la miseria (estos no notan la crisis, ni los unos ni los otros). Tal vez no sea hora de poner un nuevo parche a la olla a presión ni de rebuscar en viejas ideas que han demostrado su inefiacia, tal vez sea hora de darse cuenta que hace falta un cambio de raíz. Tal vez haga falta un genio que sea a la economía lo que Einstein, con su teoría de la relatividad, fue a la física. Puestos a pedir…
sábado, 30 de agosto de 2008
Finançament... i ara cóm ho feim?
Dos anys després d'haver-se aprovat s'estatut d'autonomia de Catalunya, retallat, per cert, en un tira i arronça entre es Govern espanyol i es Govern català (més CiU), tot enmig d'una llarga tempesta mediàtica, molt agressiva des del PP, COPE i afins, ens trobam ara en un moment en es que s'ha de xerrar des finançament. Es suposa que un cop s'estatut ha estat aprovat, passant pes Congrés de Catalunya, Congrés des Diputats de s'estat espanyol i després recolzat democràticament a ses urnes pes poble català, passa a ser sa llei vigent per a Catalunya amb es vist i plau des Govern espanyol. Com pot ser llavors que ara en Solbes digui que s'ha de pactar es sistema de finançament que convingui segons es Govern? Jo no entraré a dir quin és sistema més o menys just per a Catalunya, s'estat espanyol i sa resta d'autonomies. Però quan una llei que ha passat tots es tràmits democràtics haguts i per haver, de repent "ara no val i hem de tornar a xerrar" és quan me fa pensar que alguna cosa falla en aquesta democràcia, i és quan s'idea de s'Espanya plural, que a jo m'agrada, esdevé qüestionable. I ara, cóm ho feim?
jueves, 24 de julio de 2008
Sobre instints animals i tolerancia
En fred diu: “Jo no me consider catalanista ni independentista ni nacionalista. I quan dic que no me consider nacionalista vull dir que no ho soc ni respecte a Espanya ni respecte a Catalunya. Jo som menorquí i au”. I si açò es exactament lo que jo dic! Dic que aquest sentiment que tu tens es sa manifestació d’un instint biològic que te impulsa a sentir-te més identificat i proper amb sa teua “tribu” o sa “manada”, o lo que li vulguis dir. Esta clar que sa societat actual no se estructura en torn a manades ni tribus així que aquest instint s’ha hagut de adaptar de diferents maneres. Però en es fons persisteix sa mateixa necessitat de sentir-se part de algun grup.
Hi ha una anècdota molt bona que il·lustra perfectament açò que vull dir. Va passar durant es rodatge de sa primera versió de “El planeta de los simios”. Evidentment, una de ses coses més complicades de aquesta pel·lícula van ser ses esgotadores hores que havien de passar els actor en es set de maquillatge. Es per açò que quan aturaven per nar a sa cafeteria i fer un mos, ningú no se llevava es vestit de monea. Si te’n recordes, en aquesta pel·lícula ni havia varios tipus diferents de simis. Pues be, en aquests moments d’esbarjo era curiós veure com s’ajuntaven espontàniament els actors amb un mateix tipus de disfressa.
Estem programats genèticament per sentir amor cap a tot el que es similar a lo que creim que ens defineix. Ja sigui una llengua, un color de pell, una cultura, una disfressa de monea, una idea política o es color des cagarros que fotem. I aquest és, per jo, es tipus d’amor més miserable i egoista que hi ha. Ja que no estimem els altres realment, sinó que estimem lo que hi ha en els altres que ens recorda a noltros mateixos. “Com més t’assemblis a jo més t’estim. I si tu no pertanys a sa meua tribu però puc trobar punts en comú... bueno, provaré de acceptar-te un poquet, però no promet res!”
Però lo pitjor arriba quan, per un motiu o un altre, deixem de veure punts en comú i nomes aconseguim veure ses diferencies. I, és curiós, açò sol passar amb qui tenim més a prop. Serà que no sempre “el roce hace el cariño” : “Puigcercos gilipollas!!!” diuen a la cope, “Putos moros” diuen els fachas,”English go home” dieun els escocesos, “sucios tutsis” diuen els hutus, “puto españolito” diuen per es foro...
Per sort també posseïm un qualitat molt menys bèstia que ens pot salvar de tota aquesta animalada: Sa tolerància. Però aquesta no ens ve de sèrie, s’ha d’aprendre i treballar. I que ràpid clamem perquè els altres siguin tolerants amb noltros i que fàcil és ser tremendament tolerant amb sa gent que pensa com noltros! Però, per descomtat, açò te poc que veure amb sa Tolerància amb majúscula. Aquesta ha de ser difícil, ha de requerir un esforç. Per sort vivim a un país on un grup de gent pot escriure un “Manifiesto por una lengua comun” i ningú no els fotrà a sa presó. I, desprès, pots nar tu i fer una manifestació en contra i tampoc no et moldran a garrotades. Com deia un filòsof “No estic d’acord amb tu però lluitaré fins la mort perquè ho puguis dir”. Quin dret te ningú a dir-li a Puigcercos que no se pot sentir alemany avans que espanyol? I quí li pot dir a en Rafa que no s’ha de sentir tot lo espanyol que li surti des collons? Quí li narà a dir al Sr. Vanrell que no se pot sentir tutsi?
Per acabar, i ja era hora, una cita d’en Montesquieu (Putu gabacho!):
“Si yo supiese algo que me fuese útil y que fuese perjudicial a mi familia, lo expulsaría de mi espíritu. Si yo supiese algo útil para mi familia y que no lo fuese para mi patria, intentaría olvidarlo. Si yo supiese algo útil para mi patria y que fuese perjudicial para Europa, o bien que fuese útil para Europa y perjudicial para el género humano, lo consideraría como un crimen, porque soy necesariamente hombre mientras que no soy francés más que por casualidad.”
Hi ha una anècdota molt bona que il·lustra perfectament açò que vull dir. Va passar durant es rodatge de sa primera versió de “El planeta de los simios”. Evidentment, una de ses coses més complicades de aquesta pel·lícula van ser ses esgotadores hores que havien de passar els actor en es set de maquillatge. Es per açò que quan aturaven per nar a sa cafeteria i fer un mos, ningú no se llevava es vestit de monea. Si te’n recordes, en aquesta pel·lícula ni havia varios tipus diferents de simis. Pues be, en aquests moments d’esbarjo era curiós veure com s’ajuntaven espontàniament els actors amb un mateix tipus de disfressa.
Estem programats genèticament per sentir amor cap a tot el que es similar a lo que creim que ens defineix. Ja sigui una llengua, un color de pell, una cultura, una disfressa de monea, una idea política o es color des cagarros que fotem. I aquest és, per jo, es tipus d’amor més miserable i egoista que hi ha. Ja que no estimem els altres realment, sinó que estimem lo que hi ha en els altres que ens recorda a noltros mateixos. “Com més t’assemblis a jo més t’estim. I si tu no pertanys a sa meua tribu però puc trobar punts en comú... bueno, provaré de acceptar-te un poquet, però no promet res!”
Però lo pitjor arriba quan, per un motiu o un altre, deixem de veure punts en comú i nomes aconseguim veure ses diferencies. I, és curiós, açò sol passar amb qui tenim més a prop. Serà que no sempre “el roce hace el cariño” : “Puigcercos gilipollas!!!” diuen a la cope, “Putos moros” diuen els fachas,”English go home” dieun els escocesos, “sucios tutsis” diuen els hutus, “puto españolito” diuen per es foro...
Per sort també posseïm un qualitat molt menys bèstia que ens pot salvar de tota aquesta animalada: Sa tolerància. Però aquesta no ens ve de sèrie, s’ha d’aprendre i treballar. I que ràpid clamem perquè els altres siguin tolerants amb noltros i que fàcil és ser tremendament tolerant amb sa gent que pensa com noltros! Però, per descomtat, açò te poc que veure amb sa Tolerància amb majúscula. Aquesta ha de ser difícil, ha de requerir un esforç. Per sort vivim a un país on un grup de gent pot escriure un “Manifiesto por una lengua comun” i ningú no els fotrà a sa presó. I, desprès, pots nar tu i fer una manifestació en contra i tampoc no et moldran a garrotades. Com deia un filòsof “No estic d’acord amb tu però lluitaré fins la mort perquè ho puguis dir”. Quin dret te ningú a dir-li a Puigcercos que no se pot sentir alemany avans que espanyol? I quí li pot dir a en Rafa que no s’ha de sentir tot lo espanyol que li surti des collons? Quí li narà a dir al Sr. Vanrell que no se pot sentir tutsi?
Per acabar, i ja era hora, una cita d’en Montesquieu (Putu gabacho!):
“Si yo supiese algo que me fuese útil y que fuese perjudicial a mi familia, lo expulsaría de mi espíritu. Si yo supiese algo útil para mi familia y que no lo fuese para mi patria, intentaría olvidarlo. Si yo supiese algo útil para mi patria y que fuese perjudicial para Europa, o bien que fuese útil para Europa y perjudicial para el género humano, lo consideraría como un crimen, porque soy necesariamente hombre mientras que no soy francés más que por casualidad.”
jueves, 3 de julio de 2008
Sobre "democràcies" i nacionalismes
La setmana passada vaig haver d'escoltar coses com aquestes:
http://esports.e-noticies.cat/el-cap-desports-de-la-cope-titlla-puigcercos-de-gilipollas-18354.html
Per tant, deduïm que sa democràcia és anar amb Espanya. Tot lo que sigui anar LLIUREMENT amb una altra selecció és antidemocràtic i va contra ses llibertats dets altres. Però, de què van? a qui volen enganar?
Lo més fort és que més d'un pensa així, que sa "democràcia" realment és sentir-se espanyol, i qui diu lo contrari és un nacionalista antidemòcrata. Evidentment, aquests són tan nacionalistes o més com es que ells proclamen però, evidentment, amorrats a una altra bandera.
I jo me deman, és possible ser no nacionalista? jo que sempre no m' he considerat com a tal, que crec que aquestes guerres no són ses meves, pens que tots (o molts) tenim una petita espurna que, quan sents comentaris com aquest, revifa dins teu d'una manera o una altra..... ajudat..... com si bufés sa tramuntana.
http://esports.e-noticies.cat/el-cap-desports-de-la-cope-titlla-puigcercos-de-gilipollas-18354.html
Per tant, deduïm que sa democràcia és anar amb Espanya. Tot lo que sigui anar LLIUREMENT amb una altra selecció és antidemocràtic i va contra ses llibertats dets altres. Però, de què van? a qui volen enganar?
Lo més fort és que més d'un pensa així, que sa "democràcia" realment és sentir-se espanyol, i qui diu lo contrari és un nacionalista antidemòcrata. Evidentment, aquests són tan nacionalistes o més com es que ells proclamen però, evidentment, amorrats a una altra bandera.
I jo me deman, és possible ser no nacionalista? jo que sempre no m' he considerat com a tal, que crec que aquestes guerres no són ses meves, pens que tots (o molts) tenim una petita espurna que, quan sents comentaris com aquest, revifa dins teu d'una manera o una altra..... ajudat..... com si bufés sa tramuntana.
martes, 20 de mayo de 2008
16è aniversari Wembley 92
Avui fa 16 anys dun moment històric pes barcelonisme: sa primera copa d'Europa.
Davant aquesta data històrica, 20 de Maig, és inevitable fer una mirada enrrere i adonar-te des temps que ha passat des de llavors, recordar detalls com on eres aquell dia veient es partit, algunes ocasions fallides del Barça i altres de la Sampdòria i, per suposat, es gol den Koeman ("la mula parda", com li deia mon pare).
16 anys després, mentre es temps segueix sa seva funció natural, mirarem endavant amb s'esperança de viure un altre Wembley.......i és que.......a qui no li ve de gust, de tant en tant, un dolçet?
Davant aquesta data històrica, 20 de Maig, és inevitable fer una mirada enrrere i adonar-te des temps que ha passat des de llavors, recordar detalls com on eres aquell dia veient es partit, algunes ocasions fallides del Barça i altres de la Sampdòria i, per suposat, es gol den Koeman ("la mula parda", com li deia mon pare).
16 anys després, mentre es temps segueix sa seva funció natural, mirarem endavant amb s'esperança de viure un altre Wembley.......i és que.......a qui no li ve de gust, de tant en tant, un dolçet?
Es batec de l’univers
No vos sembla curiós com, a s’univers, hi ha estructures que se van repetint inevitablement. Tots hem cregut veure a s’espuma d’un cafè, quan el remenes, una minúscula galàxia en espiral. O a sa forma clàssica d’una àtom, tot un sistema solar. Per no rallar de ses estructures esfèrica o ramificades seguint sa, tan gastada, proporció aurea. Si fóssim creacionistes podríem pensar que son els motllus preferits de Deu. Per sort, podem trobar una explicació menys ingènua. Tant si rallam d’algo inmens com molt petit, tot es regeix per ses mateixes lleis. Per tant, en condicions similars s’univers crearà solucions similars.
Tot açò ve perquè, segons diuen ara, cada vegada cobra mes força sa teoria que pronostica es big crunch. Que seria lo contari des big bang. Si açò va ser sa gran explosió amb que se va crear, no nomes tota s’energia i matèria, sinó també es mateix espai i temps, es big crunch seria sa implosió que acabaria amb tot. I, lo que es més impressionant, d’aquesta implosió sorgiria un nou big bang i, per tant, un nou univers. Així eternament.
Estem visquent en mig d’un descomunal batec de creació i destrucció de s’existència mateixa, d’un cor etern i únic de dimensions impensables.
domingo, 11 de mayo de 2008
Es meu Logo
La Banda de Moebius
Después d’haver tingut una conversa amb n’Essan a sa que es meu estimat amic me va retreure no tenir un “logo” per encapçalar es meus escrits, m’he decidit a que es meu logo sigui una Banda de Moebius. Supos que sa majoria de voltros no la coneixereu, tot i que a lo millor n’he vist alguna vegada un dibuix.
Una superfície “normal” té dues cares (podeu pensar, per exemple, amb un foli). Les dues cares d’una superfície tal, podrien pintar-se amb colors diferents per a poder-les distingir (una cara des foli pintada per exemple de blau i s’altra cara pintada per exemple de vermell). Es matemàtic alemany A. F. Möbius va fer es sorprenent descobriment de que existeixen superfícies amb una sola cara. La més simple d’aquestes superfícies es l’anomenada Banda de Möbius.Vegem ara com podem fer la construcció d’aquesta superfície:
Per a comprovar que aquesta superfície té una sola cara, començau a pintar una linia recta per un punt qualsevol de sa banda i seguiu sense aixecar es boli des paper amb es dibuix fins que arribeu a es punt de partida. Después feis un tall a sa banda de tal manera que torni a quedar un rectangle i veureu que haureu pintat ses dues cares.
Una altra propietat curiosa de la Banda de Möbius és que es seu contorn està format per una sola corba simple tancada. Per comprovar-ho, un cop construida sa banda, agafau un punt qualsevol de una vora, feu-li una marca, i començau a recorrer sa vora. Veureu que, finalment, acabareu arribant a es mateix punt.
En canvi, la superfície formada ajuntant els extrems d’un rectangle sense donar-li sa volta final de 180º té dos contorns diferents (és molt fàcil, pensau amb un cilindre i veureu que té sa vorera de dalt i sa vorera de baix, i que per a passar d'una vorera a s'altra has de fer un salt).
Si a un cilindre fet amb paper sel talla al llarg d’una línea central (com marca el dibuix),
aleshores es romp en dues tires distintes de la mateixa classe (és prou fàcil d’imaginar, no?). Pero si es talla la banda de Möbius al llarg d’aquesta línia, trobem que queda d’una sola peça. Si la superfície que resulta de tallar la banda de Möbius al llarg de la seva línia mitja es talla una altra vegada al llarg de la seva línia mitja, es formen dues tires, separades però entrellaçades.
Les bandes de Moebius tenen també utilitat pràctica. Vegem-ne uns quants dels molts exemples: al 1923, Lee Forest va obtenir la patent norteamericana Nº 1.442.632 per a una película d'aquesta forma, en la que es podrien grabar per ses dues cares. Més recentment, la mateixa idea ha sigut aplicada a cintes magnetofoniques, amb lo que la cinta pot funcionar el doble de temps de lo que ho faria una altra de normal. També s'han assignat diferents patents per a cintes transportadores disenyades per tal que sofreixin igual desgast per ses dues cares.
sábado, 10 de mayo de 2008
Canvi d'aspecte
Després de tenir una conversa amb en Putoxaf, he decidit fer un canvi d'aspecte des Blog. En Xaf troba que era una mica massa fosc. Bé, provaré amb aquest a veure si agrada més. A lo millor és per s'aspecte que sembla que sa gent l'ha deixat una mica de banda. Me sembla de conya sa creació des foro. De fet, és molt pràctic i veig que s'ha gent s'hi enganxa bastant. Si pensau que es blog no és necessari, mos centram més amb es foro i fem investigacions per a saber-lo utilitzar tots una mica amb més profunditat. Au, a veure si algú contesta (Raul, a lo millor només tu i jo seguim entrant aquí)
viernes, 9 de mayo de 2008
Premios Darwin
Desprès de s’immens èxit recollit per s’anterior entrada on rallava del Sr. Roerich y sa seva bandera de sa pau (aquella cosa de unir pobles en lloc de separar-los). No he aturat de rebre mails on me suplicaven que desenvolupes es tema, que si on va néixer, quines eren ses seves aficions de petit, quin gust de gelat li agradava més,... be, que estic desbordat!!! No us preocupeu que ja estic treballant en un monogràfic de uns pocs centenars de pagines. Però doneu-me temps!!!
Mentre tant us rallaré d’un tema molt més caxondu... i, en certa manera, macabra. Heu sentit rallar de “the Darwin Awards”, els Premis Darwin?.
Per aconseguir guanyar aquest premi has de autoeliminar-te de competició per transmetre els teus gens de sa manera més estúpida possible. Així se confirmen ses tesis darwinianes de que nomes transfereixen sa seva carrega genètica els més aptes i intel·ligents. He fet un cortar-pegar tipo Tutto amb alguns exemples:
3 de mayo de 2000: Arizona (EE. UU.). Un transportista del estado de Arizona probó un motor a reacción instalado en su propio vehículo, un Chevrolet. En una carretera totalmente recta, el vehículo sale impulsado brutalmente. Durante cerca de 4 kilómetros alcanzó los 700 km/h, y tras esto, llegó a volar a lo largo de casi 3 kilómetros (unos 25 segundos) para acabar estrellándose en una gran roca. El cráter provocado por el vehículo fue de tres metros de profundidad. Los neumáticos, totalmente desgastados, y del conductor, los únicos rastros fueron un par de dientes, restos de uñas y porciones de cabello.
15 de julio de 1999: Tres jóvenes en Oklahoma (EE. UU.) estaban disfrutando los festejos del día de la independencia y aparentemente quisieron encender algunos fuegos artificiales. Se pusieron encima de un tanque de destilación de combustible de más de cien mil litros. Curiosamente, había una fuga minúscula, y al encenderse los juegos pirotécnicos se produjo una bola de fuego visible desde varios kilómetros a la redonda. Los amigos fueron lanzados varios centenares de metros y sus cuerpos fueron encontrados a 230 metros de sus respectivos asientos.
El Premio Darwin 1995 se concedió a un hombre que fue aplastado hasta morir por una máquina de Cola de la que intentaba sacar un refresco gratis. ¿Porqué es esto tan extraordinario? Al parecer, según la policía e informes del depósito de cadáveres, el caballero en cuestión tenía aproximadamente 3 $ en monedas y aproximadamente 25 $ en billetes en su bolsillo.
La policía informó que un abogado, mientras demostraba la seguridad de las ventanas en un rascacielos del centro de la ciudad de Toronto, se estrelló con el hombro contra el cristal y cayó 24 pisos hasta encontrar la muerte. Hoy, de 39 años de edad, cayó dentro del patio de la Torre del Banco de Toronto la pasada tarde del viernes mientras explicaba la firmeza de la construcción de las ventanas a unos estudiantes de Derecho que estaban de visita.
Robert Puelo, de 32 años de edad, estaba al parecer causando problemas en un mercado de San Luis. Cuando el dependiente amenazó con llamar a policía, Puelo cogió un perrito caliente, lo introdujo dentro de su boca, y se alejó sin pagar. La Policía lo encontró inconsciente delante de la tienda: los médicos sacaron una Vienesa de seis pulgadas (15 cm.) de su garganta, donde le había ahogado hasta producirle la muerte.
Un herrero de Rusia había utilizado una bala grande (como las de los tanques) como yunque durante diez años. ¡Se enteró de que estaba dándole un mal uso a la bala mientras todavía estaba vivo! Murió por la explosión.
Un caballero decidió que quería jugar al golf 18 hoyos, durante una tormenta. Jugó normalmente hasta el hoyo 8. La Madre Naturaleza le exhortó a hacer sus necesidades, por lo que se encaminó hacia un árbol. Se bajó la cremallera y se puso a la tarea. En ese momento un rayo chocó contra la tierra cerca de allí. Una descarga de electricidad fluyó hacia arriba a través de su chorro de orina y le envió volando hacia atrás, matándolo instantáneamente. Fue encontrado más tarde con su aparato tostado al aire por el guardián del campo.
http://www.darwinawards.com/
viernes, 2 de mayo de 2008
Pax-Cultura
Molt he pensat sobre com podria començar aquesta secció, “coses rares que segurament son mentida”, i no he pogut imaginar res millor que rallar d’un tiu raro que se deia Nicolas Roerich i d’una de ses seves millors creacions.
Roerich va ser un artista i místic rus que va viure a sa primera meitat de’s segle XX. Me corregireu si faig un erru pero pens que s’obra d’un pinto reflecteix una part de sa seva anima. Així que, més que explicar-vos com era aquest pavo, alla baix us he posat uns trossos de s’anima d’en Nico. Un d’aquests trossos es, per jo, una de ses millors coses que se poden crear: Sa imatge que, avui en dia, esta reconeguda com sa bandera de sa pau. Se la coneix com Pax-Cultura i vol ser es símbol que unirà a tots els pobles sota els tres aspectes principals de sa cultura humana: Espiritualitat, art i ciència. Una utopia sense futur, esta clar.
Se que pot sonar cínic perquè ho es, però crec que els pobles se uniran i s’estimaran com tontos nomes quan surti mes rentable que estar baraats. Però, per sort encara hi ha gens que ens regala utopies sense futur. I, que putes, imaginar surt barato. Imaginem (com va dir es grenyut sobrevalorat) un mon on el G8 fos nomes un consolador amb 8 velocitats, on es fons monetari internacional vetlles per tothom, un mon on nacions unides existís. Deman disculpes als patriotes de tota casta, però aquesta es s’única bandera per sa que lluitaria.
jueves, 1 de mayo de 2008
Foro ¿vs.? blog
Sa veritat no entenc aquest nom que he posat a sa meva primera entrega d'articles en aquest blog, pero es una cosa que he sentit massa ses darreres hores, i com volia sortir-ne, d'aquests rumors infundats,....... pos aqui estoy!
Internet esta plagat de pagines diferents i que no tenen res a veure unes amb ses altres; pero tambe n'hi altres que es complementen i que conviuen dins aquest gran mar que es sa xarxa. Ja se que normalment tothom utilitza internet per veure pagines porno, pero es mon de's blogs i sobretot es mon de's foros, han compartit lloc dins internet amb ses millors pagines de ties en bolles i no hi ha hagut cap problema mai.
Amb tot aço, l'unic que volia dir a tot es personal que es passa per aquest blog a veure que hem dit avui, que un blog no fa sa compatencia a un foro ni a la inversa. Que sa gent pot visitar foros e inclus participar en ells a la vegada que gaudeix d'un bon blog.
Ala ido, aixi acaba sa meva primera (que no sa darrera) participacio en aquest blog, com no amb un poc de polemica. Tambe he vist que lo de sa polemica en aquest blog no l'he aportada jo, sino que ja es intrinseca amb es nostro grup, i per extansio existeix dins d'aquest blog.
Bonu, res mes que dir-vos diosmonussssssss
Besitos
Internet esta plagat de pagines diferents i que no tenen res a veure unes amb ses altres; pero tambe n'hi altres que es complementen i que conviuen dins aquest gran mar que es sa xarxa. Ja se que normalment tothom utilitza internet per veure pagines porno, pero es mon de's blogs i sobretot es mon de's foros, han compartit lloc dins internet amb ses millors pagines de ties en bolles i no hi ha hagut cap problema mai.
Amb tot aço, l'unic que volia dir a tot es personal que es passa per aquest blog a veure que hem dit avui, que un blog no fa sa compatencia a un foro ni a la inversa. Que sa gent pot visitar foros e inclus participar en ells a la vegada que gaudeix d'un bon blog.
Ala ido, aixi acaba sa meva primera (que no sa darrera) participacio en aquest blog, com no amb un poc de polemica. Tambe he vist que lo de sa polemica en aquest blog no l'he aportada jo, sino que ja es intrinseca amb es nostro grup, i per extansio existeix dins d'aquest blog.
Bonu, res mes que dir-vos diosmonussssssss
Besitos
miércoles, 30 de abril de 2008
Foro Pensaments des de sa distancia
Des de aquest blog voldria saludar es naixement d’un nou foro que ha parit en Tutto de na Pili. Creix sa representació digital d’es nostre grup. Açò m’agrada!!! No se si a voltrus us passa però a jo m’encanta arribar a sa feina , encentre “s’aparatu” , veure qui a dit què, i descollonar-me mentre algú espera a sa saleta. Ara tenim dues possibilitats de fer-ho. Supos que amb es temps aprendrem a col·locar cada article en es seu format.
Diosmonuuuuu!
http://diosmonu.mundoforo.com/
Diosmonuuuuu!
http://diosmonu.mundoforo.com/
domingo, 27 de abril de 2008
Juancho
Aquí us presentem en lagarto juancho. NO té es bíceps de n'Íria, però té un cordó umbilical que sembla una tita la mar de llarga. Serà Juancho? o serà Juancha?mmmmmm.....en poques setmanes es desvelarà es misteri.
ONCE (una vegada)
Aquest és es nom de sa pel·lícula que m'ha donat més bones sensacions darrerament. Ja fa un parell de mesos que xerrant de cine amb sa meva tia, cosa que fem de tant en tant quan mos veiem, me va recomanar aquesta pel·lícula de caire indie i que tanta simpatia li havia despertat. Des de llavors, flirteig amb es pas des temps inclòs, que com es vent s'endú ses fulles més caduques dets arbres, aquest va despenjant aquells títols més longeus, finalment vaig trobar una escletxa en es meu espai vital per anar a veure sa citada pel·lícula i, el més important, un cine on anar-la a veure. Lloc: Cine Mèliès. Hora: 18h30'. Dia: un dijous plujós des mes d'abril. Espectadors: jo mateix i uns quants més, cantant de manos de topo inclòs. Apagat es mòbil i fet es reset des dia a dia laboral, tot a punt per gaudir de sa pel·lícula.........(85' després) The end.....Resultat: un somriure dibuixat a sa cara i alguna melodia aferradissa dins es meu cap.
Jo definiria aquesta pel·lícula com una història d'amor contingut, cosida en tot moment per sa música. Es tracta d'un home irlandès que toca i canta per carrers de Dublín, i coneix a una immigrant txeca, i que a través de sa música hi ha un nexe d'unió. A partir d'aquí es desenvolupa s'història repleta de cançons, que podríem etiquetar com pop d'autor. En resum, Once, sense pretensions de ser una gran pel·lícula, i amb quatre duros, resulta ser una pel·lícula fresca, simpàtica, mel·lancòlica però que a la vegada dóna bon rotllo.
Estareu disposats a cedir 85' des vostre espai vital per assaborir aquest caramel? Jo des d'aquí, us anim a fer-ho.
Jo definiria aquesta pel·lícula com una història d'amor contingut, cosida en tot moment per sa música. Es tracta d'un home irlandès que toca i canta per carrers de Dublín, i coneix a una immigrant txeca, i que a través de sa música hi ha un nexe d'unió. A partir d'aquí es desenvolupa s'història repleta de cançons, que podríem etiquetar com pop d'autor. En resum, Once, sense pretensions de ser una gran pel·lícula, i amb quatre duros, resulta ser una pel·lícula fresca, simpàtica, mel·lancòlica però que a la vegada dóna bon rotllo.
Estareu disposats a cedir 85' des vostre espai vital per assaborir aquest caramel? Jo des d'aquí, us anim a fer-ho.
martes, 22 de abril de 2008
Una carta bastant cursi a na Iria i en Juancho
Mentre llegia s’entrada de na Sandra i en Tomeu me va passar algo curiós, quan vaig veure es teu nom vaig sentir un escalfred. Raro, perquè ja fa estona que se que els teus papas estan en estat. Però fins ara nomes eres “s’embaràs” de na Sandra i en Tomeu, ara ets “Iria Vanrell Espadas”. I, per si fos poc, també hi ha en Juancho Sintes Boillos.
Projectes de personetes. Representants de sa següent generació que posareu cara de “que me está contando este señor” quan us expliquem que Internet, Microsoft, els mòbils, es iogurts de galeta Maria, sa Wii, s’Ipod, s’euro, els Lunis, es tanga, s’Estació Espacial Internacional , Es Menorca Basket, gran hermano, s’emule o es pot de mel que no goteja no han existit sempre, que noltros ho hem vist néixer (paràgraf patrocinat per Coca-Cola). ¿Quins seran els vostres mites, els vostres punts de referència, la interpretació que fareu del mon? ¿Com viureu les vostres frustracions i els vostres èxits? ¿Qui os estimarà? ¿Deixareu dormi as papas?¿En tomeu tornarà a passar es xarampió?¿Barça o Madrid? ¿Simpsons o Padre de Familia? ¿Beatles o Bustamante? On no hi ha dubte es en que sereu fiets amb molts de cocus.
Projectes de personetes. Representants de sa següent generació que posareu cara de “que me está contando este señor” quan us expliquem que Internet, Microsoft, els mòbils, es iogurts de galeta Maria, sa Wii, s’Ipod, s’euro, els Lunis, es tanga, s’Estació Espacial Internacional , Es Menorca Basket, gran hermano, s’emule o es pot de mel que no goteja no han existit sempre, que noltros ho hem vist néixer (paràgraf patrocinat per Coca-Cola). ¿Quins seran els vostres mites, els vostres punts de referència, la interpretació que fareu del mon? ¿Com viureu les vostres frustracions i els vostres èxits? ¿Qui os estimarà? ¿Deixareu dormi as papas?¿En tomeu tornarà a passar es xarampió?¿Barça o Madrid? ¿Simpsons o Padre de Familia? ¿Beatles o Bustamante? On no hi ha dubte es en que sereu fiets amb molts de cocus.
domingo, 20 de abril de 2008
HOLAAAAAAA!!!!
Si es confirma s'alt percentatge de possibilitats, 90%, es bebé d'once setmanes que vos saluda és: Íria Vanrell Espadas. Noltros esteim un poc sggestionats però crec que es veu bastant bé com saluda ?????.
Ara esteim de 18 i na San ja es troba molt millor, no té vòmits UUUUUUUUUUUUUUEeeeeeeee, jo ja començ a passar pena i a comprar jerseys de coll alt !!! jejejeje....
Possiblement l'estic sobrevalorant, com sa història ha fet amb els beatles ( que jo els tractaria com a fet cultural i no com a grup musical), dolce&gabbana, Raúl López (base del madrid) i tants altres que jo vos propòs llistar..... però fixau-vos amb es bícep de sa meva nena......
jueves, 17 de abril de 2008
Gandhi, un intolerant??
Per donar-li un poquet mes d’interès as blog akest, que me’n dius de fer cada un una secció on podem amollar el que ens roti sobre un tema.
Exemples:
Shagui: “Coses en el mon que ja estan be així com estan” o “Fent es coix a reu del mon”
Fredo: “Desmuntant mites universals”. Secció que ja ha estat inaugurada amb s’article “Els Beatles, un Bluf??” però que podríem continuar amb “Buda, un alcohòlic violent??” , “Einstein, un border line”, “Amelie, una pel·lícula gore??” ...
San (que suposo que ve de Sandra) i Tomeu: “quadern de bitàcola d’una gestació”
Jo mateix: “coses rares i estadístiques que probablement son mentida”
Però, ara en serio. No seria divertit que cada un escrigués sobre ses coses que coneix i le agraden? Seria com un blog comunal.
Exemples:
Shagui: “Coses en el mon que ja estan be així com estan” o “Fent es coix a reu del mon”
Fredo: “Desmuntant mites universals”. Secció que ja ha estat inaugurada amb s’article “Els Beatles, un Bluf??” però que podríem continuar amb “Buda, un alcohòlic violent??” , “Einstein, un border line”, “Amelie, una pel·lícula gore??” ...
San (que suposo que ve de Sandra) i Tomeu: “quadern de bitàcola d’una gestació”
Jo mateix: “coses rares i estadístiques que probablement son mentida”
Però, ara en serio. No seria divertit que cada un escrigués sobre ses coses que coneix i le agraden? Seria com un blog comunal.
Free style
Ueeep, quina saturació de fotos andorranes!!!
Açò més que un blog sembla un àlbum de fotos.
Per tancar aquesta sèrie us deixo una de meua fent una acrobàcia (que per jo es molt fàcil però que no hauríeu de provar de fer)
Açò més que un blog sembla un àlbum de fotos.
Per tancar aquesta sèrie us deixo una de meua fent una acrobàcia (que per jo es molt fàcil però que no hauríeu de provar de fer)
miércoles, 16 de abril de 2008
Mes imatges de s’aventura andorrana.
Comentari a part mereix sa foto d’en Fredo, que està d’enhorabona perquè serà portada de sa revista Cero d’es mes que ve.
Podreu veure també els dos únics valents de s’expedició. Na Sonia va ser sa única que va baixar una verda fent cunya (la resta estàvem abraçats i resant perquè tot nagues be) i en Fredo que, desprès d’una lluita èpica, li acabava de robar es trineu a un fillet.
lunes, 14 de abril de 2008
Fotos d'Andorra
Aquí teniu ses primeres fotos des viatge a Andorra. Después en posaré més. Me sembla que hi deu haver un mètode millor per a penjar-les, però de moment no el conec. Ja aniré investigant. Si algú ho sap, que ho digui (Idò digue-ho !!!)
Els Beatles, un Bluf ??
Hola amics:
Ahir, darrer dia de s'aventura andorrana, se me va ocorre dir que es Beatles havien estat sobrevalorats al llarg de s'història. Evidentment, ses crítiques no van tardar gaire a començar a caure sobre sa meva persona i sobre sa meva opinió. No dic que en es seu temps no tinguessin es seu mèrit i que haguessin fet una música molt innovadora i revolucionaria, i que açò tengui, evidentment, es seu mèrit. Lo que dic, és que crec que en aquella mateixa època hi va haver grups i solistes bastant millors i que no han tingut es reconeixement que han tingut es de Liverpool. Sembla ser que ells "will never walk alone" (primera gràcia de s'article). A més, també argumentava aquest humil escritor que ses cançons, escoltades avui en dia, eren, per lo general (evidentment que hi ha algunes excepcions de bones cançons) un autèntic Bluf. Per argumentar-ho, posaré un exemple:
Sa famosa cançó "Love me do" està formada per sa gens menyspreable xifra de 18 paraules (sí, avui tenc festa i m'he dedicat a contar-les). Així fins i tot es meus alumnes de 3rD de ESO saben fer una cançó si algú els hi posa una melodia.
Bé, conscient de sa falta de recolzament per part de sa parròquia, aquí acaba es meu primer article en aquest blog que esper tengui una miqueta més d'èxit que es darrer que vaig intentar fer.
Venga, esper contestacions. Fins sempre, Fredo
Ahir, darrer dia de s'aventura andorrana, se me va ocorre dir que es Beatles havien estat sobrevalorats al llarg de s'història. Evidentment, ses crítiques no van tardar gaire a començar a caure sobre sa meva persona i sobre sa meva opinió. No dic que en es seu temps no tinguessin es seu mèrit i que haguessin fet una música molt innovadora i revolucionaria, i que açò tengui, evidentment, es seu mèrit. Lo que dic, és que crec que en aquella mateixa època hi va haver grups i solistes bastant millors i que no han tingut es reconeixement que han tingut es de Liverpool. Sembla ser que ells "will never walk alone" (primera gràcia de s'article). A més, també argumentava aquest humil escritor que ses cançons, escoltades avui en dia, eren, per lo general (evidentment que hi ha algunes excepcions de bones cançons) un autèntic Bluf. Per argumentar-ho, posaré un exemple:
Sa famosa cançó "Love me do" està formada per sa gens menyspreable xifra de 18 paraules (sí, avui tenc festa i m'he dedicat a contar-les). Així fins i tot es meus alumnes de 3rD de ESO saben fer una cançó si algú els hi posa una melodia.
Bé, conscient de sa falta de recolzament per part de sa parròquia, aquí acaba es meu primer article en aquest blog que esper tengui una miqueta més d'èxit que es darrer que vaig intentar fer.
Venga, esper contestacions. Fins sempre, Fredo
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)