La setmana passada vaig haver d'escoltar coses com aquestes:
http://esports.e-noticies.cat/el-cap-desports-de-la-cope-titlla-puigcercos-de-gilipollas-18354.html
Per tant, deduïm que sa democràcia és anar amb Espanya. Tot lo que sigui anar LLIUREMENT amb una altra selecció és antidemocràtic i va contra ses llibertats dets altres. Però, de què van? a qui volen enganar?
Lo més fort és que més d'un pensa així, que sa "democràcia" realment és sentir-se espanyol, i qui diu lo contrari és un nacionalista antidemòcrata. Evidentment, aquests són tan nacionalistes o més com es que ells proclamen però, evidentment, amorrats a una altra bandera.
I jo me deman, és possible ser no nacionalista? jo que sempre no m' he considerat com a tal, que crec que aquestes guerres no són ses meves, pens que tots (o molts) tenim una petita espurna que, quan sents comentaris com aquest, revifa dins teu d'una manera o una altra..... ajudat..... com si bufés sa tramuntana.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
2 comentarios:
¿Es possible ser no-nacionalista? Si amb “nacionalista” te refereixes a que estimes a sa teua gent, sa teua llengu, sa teua cultura, els carrers que t’han vist neixes, jugar, créixer, fer-te gran... Els teus records i llaços. Així, no nomes és impossible ser no-nacionalista, sinó que seria anar en contra de la naturalesa semigregaria de’s ser humà . Aquest sentiment és sa adaptació civilitzada d’un instint de origen biològic que ajuda a mantenir sa cohesió des grup i te fa saltar de ràbia quan algú de fora amenaça en sa teva tribu. Els animals que encara som tenim sa tendència a ajuntar-nos en manada. I, conscientment o inconscient, açò mos fa sentir segurs i especials. Però no és més que açò, un instint que tots el hommo sapiens compartim. No mos fa diferents sinó precisament tot lo contrari. I es un simple accident geogràfic que aquest instint se manifesti cap a un grup o cap un altra.
Molt d'acord amb en Xaf i no ho sé amb n'Essan, ja que no n'he pogut extreure s'aigu clara de ses seves paraules.
Jo no me consider catalanista ni independentista ni nacionalista. I quan dic que no me consider nacionalista vull dir que no ho soc ni respecte a Espanya ni respecte a Catalunya. Jo som menorquí i au.
Lo que sí vos puc dir és que sent un lligam especial amb Catalunya que no sent cap a altres comunitats autònomes. Però açò és simplement perquè hi compartesc llengu, hi tenc família, hi he estudiat i ara hi visc. I desde que hi visc, veig ses coses diferents a com ho veia quan era a Menorca. Ara veig molt més ses "injusticíes" que es fan amb es poble català per part d'altres.
I quan sent coses com ses que ha dit es subnormal aquest, lo que me provoca és apropar-me un poquet més amb es poble català (que no amb es nacionalisme català). De fet, no tenc res absolutment contra sa resta d'Espanya ni molt menos. Estic encantat de viatjar per sa península, compartir idioma amb sa gent, cultura, nació, costums,.... Lo que no m'agrada ni poc, ni mica, ni gents és es radicalisme anticatalà que proclamen algunes persones, ja siguin anònimes com públiques.
Per a posar-vos un exemple,faré un paral·lelisme: jo me consider catòlic, però no radical. Tenc ses meves creences i també es meus dubtes. Hi ha masses coses que no veig clares dins d'aquest mon. Coses tant de base com activitats i comportaments de s'esglesia. Per tant, tenc dubtes, bastants de dubtes. Però tot i així, me consider catòlic. M'agrada pensar que hi ha algo més. Algú me dirà que és una actitud covard. Potser, però és així. Total, que s'esglèsia amb es seu comportament lo que fa és que davant des dubte, cada vegada me vaig fent més enfora en comptes de més aprop.
Pues amb lo d'Espanya passa un poc lo mateix. Cada vegada que foten una cagada d'aqueste, me provoca una ràbia que fa que en comptes de apropar-me a ells, m'hi faci una mica enfora. Però no a sa gent des carrer. Amb aquesta gent no hi tenc cap problema. Sinó amb es polítics, gent pública amb opinió comunal. Bé, ja he escrit prou per avui.
M'agrada açò d'escriure. S'hauria de fer més.
Publicar un comentario